divendres, 24 de desembre del 2010

Científic del mes

Nom: Antonio García-Bellido y García de Diego

Naixement: 1936, Madrid

Biòleg espanyol. Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica en 1984 per les seues investigacions sobre la funció dels gens en el desenvolupament dels organismes. El seu pare va ser l'arqueòleg i historiador Antonio García Bellido, mentre que la seua mare era professora de grec; a causa d'això va rebre des de molt prompte una àmplia educació cultural i s'interessà tant per les lletres com per les ciències. No obstant això, li va atreure especialment l'origen de la vida, per la qual cosa va estudiar Biologia a la Universitat Complutense. Ja des de 1958, quan va acabar la llicenciatura, va rebre una beca que li va permetre entrar en el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), i en 1962 es va doctorar amb premi extraordinari.

Continuà els seus estudis post-doctorals a la Universitat de Cambridge; en l'Institut Zoològic de Zuric; i entre 1967 i 1969, en l'Institut Tecnològic de Califòrnia, on va exercir, també, de professor visitant. Va investigar en l'Institut de Genètica de la Universitat de Copenhaguen, així com com a la Universitat de Chicago, a l'àrea de Biologia Cel·lular de la Universitat de Sydney, i en el Departament de Biologia Molecular de la Universitat de Berkeley, a Califòrnia; centres on també va exercir com a docent. Poc més tard va començar la seua labor docent en el CSIC, a càrrec de l'Institut de Genètica i del Centre de Biologia Molecular, fins a 1981. A partir de llavors, va ser director del laboratori de Genètica del Desenvolupament en la mateixa institució, i des de 1990 va formar part del Comité d'Avaluació del Programa Eureka.

Deixeble de Severo Ochoa, va centrar les seues investigacions en el camp de la genètica del desenvolupament. Conegut internacionalment, ha publicat els seus descobriments en diverses revistes i els ha donat a conéixer en nombroses conferències a diversos països europeus, així com a Estats Units, Canadà, Austràlia i Japó. La seua carrera professional li ha valgut un reconeixement mundial que es reflecteix en els nombrosos premis i títols que li han estat concedits al llarg de la seua vida.

És considerat el "Pare de l'escola espanyola de Biologia del Desenvolupament". El treball del Professor Antonio García-Bellido ha estat pioner i preeminent en l'exploració d'una noció "epigenètica" del Desenvolupament: el genoma, actiu en les cèl·lules individuals, determina un específic comportament cel·lular i aquest, al seu torn, l'organització d'aquestes cèl·lules en sistemes supracel·lulars, patrons, forma i grandària dels òrgans.

García Bellido és un dels científics espanyols més coneguts a l'estranger, i un dels deixebles predilectes de Severo Ochoa. És responsable de treballs d'una enorme importància en el camp de la genètica del desenvolupament i la diferenciació cel·lular, abordant el problema d'explicar la paradoxa que a partir d'una sola cèl·lula, l'ou o zigot, que conté tota la informació genètica per a les funcions de l'organisme adult, es formen altres cèl·lules en successives divisions que es van diferenciant en la seua configuració i en la seua funció. Aquestes cèl·lules s'agrupen posteriorment en estructures molt precises, donant lloc als diferents teixits i òrgans.

L'any 1973, part dels estudis de llinatge cel·lular van ser realitzats pel grup d'investigació format per Antonio García-Bellido, Ginés Morata i Pedro Ripoll en el Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa. Els estudis de llinatge desenvolupats per aquest grup d'investigació van desembocar en un descobriment que va suposar una revolució dins del camp de la Biologia del Desenvolupament. El descobriment de la divisió dels organismes en Compartiments de Restricció de Llinatge. Aquest descobriment es va poder fer gràcies a que generaven en diferents moments del desenvolupament embrionari i larvari la pèrdua en una cèl·lula d'una mutació que estava present en la resta de cèl·lules de l'animal. Aquesta mutació és coneguda com Minute i als grups de cèl·lules que la perden se'ls denomina clons Minute+. Les cèl·lules filles d'aquella en la qual s'hagués perdut la mutació tampoc seran mutants i, en estar aquesta mutació associada a un marcador visible, es pot observar què estructures han pogut formar-se a partir d'aquesta cèl·lula única.

Entrevista a Antonio García-Bellido en El País (10-09-2006).

(Elsa Alcarria, Raquel Lerma, Carles Choví, Àngel Barberà, Inés Segarra i Marc Iborra. 1r Batxillerat)

dissabte, 18 de desembre del 2010

Sentències

Sentències pensades per alumnes de 2n ESO B en Atenció Educativa:

Cuanto más dinero tienes, más cosas quieres. (Yarina K. i Fran B.Y.)

Un fill és el millor que pots deixar en vida quan mors. (Pau S.T.i Alina G.)

El dinero mueve montañas, pero no da la felicidad. (David S.M., Marcos C.L. i Alejandro L.F.)

Si lliges poc, poc aprendra's. (Yarina K. i Fran B.Y.)

La felicidad, hay que saber conservarla. (Sandra F.P. i Mischell C.R.)

El futur sempre està pròxim, encara que no el pugues veure. (Pau S.T. i Alina G.)

Si la belleza te parece que es todo, cuando desaparezca tu belleza será el fin de tu vida. (Maria C.C. i Maria G.T.)

Quan més diners, més avariciós et fas. (Joan C.L. i David M.B.)

Leer te hace ver y saber. (Pau S.T. i Alina G.)

El pobre acostuma a ser més ric en felicitat que en diners; el ric, a l'inrevés. (Ivan S.M. i David S.B.)

Si en el presente te portas mal, en el futuro lo pagaràs. (Maria C.C. i Maria G.T.)

L'enveja no et farà mai feliç. (Pau S.T. i Alina G.)

La felicidad no se consigue con el dinero, sinó con el amor de tus conocidos. (Samuel V.G. i David V.T.)

dimarts, 14 de desembre del 2010

Una d'endevinalles (2)

Et creus capaç de resoldre aquestes endevinalles de Carmen Fuentes i Raquel Garceran, de 1r L? (les solucions, en l'apartat de "comentaris" al final d'aquest article)

1. Té braços i cabell
i a la naturalesa viu.
Li agraden els pardals
i no és un animal.
Què és?

2. Paraules hi ha
roges, blaves i negres
més de la meitat,
i un cuc l'envolta per un costat.
Què és?

3. Desgràcies et duu,
però les provoques tu.
Què és?

4. Un vent de la boca
la fa sonar.
Uns forats notes faran.
Què és?

Jordi Bullón (1r L) ens passa un poema:

"Les estacions de l'any"
A la primavera mai neva.
A la tardor no fa calor
i l'hivern se'ns fa etern.
Per l'estiu, la perdiu es fa el niu

Saps el nom que reben les estacions de l'any en altres llengües? Castellà, anglés, francés, alemany, italià... (prova d'esbrinar-ho amb el traductor Babel Fish.

dijous, 9 de desembre del 2010

José Enrique Campillo Alvárez. El mono obeso


José Enrique Campillo Àlvarez (Càceres, 1948) és doctor en medicina per la Universitat de Granada i Catedràtic de Fisiologia en la Universitat d’Extremadura. La seua tasca investigadora s’ha centrat en l’estudi de diversos aspectes relacionats amb la diabetis, la nutrició humana i l’exercici físic, d’on han sorgit nombroses publicacions. És membre de nombroses societats científiques espanyoles i de l’European Association for Study of Diabetes. En 1989 se li va concedir el Premi Nacional d’Investigació de la Societat Espanyola de Diabetis. El seu interès fonamental se centra en la anomenada Medicina Darwiniana i Evolucionista.




Per introduir-se en els principis en què es basa la Medicina Darwiniana caldrà considerar que el disseny actual de l’organisme humà (codificat en els gens), és el resultat de milions d’anys d’evolució per respondre als canvis en el medi. Gran part de les modificacions de les condicions ambientals que seleccionen el nostre disseny són produïdes pel propi home. Per tot això, la medicina evolucionista considera que moltes de les malalties que avui patim són conseqüència de la incompatibilitat entre el disseny evolutiu del nostre organisme i l’ús que avui li donem.

Tradicionalment, quan volem fer èmfasi en la importància de l’alimentació en la nostra salut, es diu “som el que mengem”. Però des d’una perspectiva evolutiva, pot ser caldria dir ”som el que varen menjar els nostres avantpassats”. Cada canvi en la nutrició de les espècies avantpassats fou conseqüència de les necessàries adaptacions a les variacions en el medi ambient. El lector del llibre es veurà transitant pels darrers deu milions d’anys de l’evolució humana per comprendre els canvis en l’alimentació dels nostres avantpassats ( i les adaptacions metabòliques que hagueren de superar). Així mateix, s'hi explica com les circumstàncies ambientals i l’alimentació exerceixen sobre el nostre disseny evolutiu una pressió tan gran que aquest es “defensa” amb la malaltia.

Per què hi ha tantes persones obeses? Quina és la raó per la qual resulta tant difícil perdre pes? A quines raons respon l’epidèmia de diabetis que a l’any 2020 afectarà a més de 300 milions de persones? En “El Mono Obeso”, el professor Campillo analitza el paper que juguen els nostres gens en el desenvolupament de les anomenades malalties de l’opulència i ens explica com moltes d’aquests dolences procedeixen de la incompatibilitat entre el disseny evolutiu dels nostres organismes i l’ús inadequat que fem d’ell.

El que es pretén , per tant al llibre, és ajudar-nos a trobar el camí que poder fer les paus amb el nostre disseny evolutiu i aconseguir que els nostres gens de l’era prehistòrica i la nostra forma de vida actual estiguen en harmonia per gaudir d’una vida saludable i, possiblement, més feliç.


Editorial: Crítica

I.S.B.N : 9788484325246

Format: Tapa dura

Pàgines: 235

Publicació: 2004