divendres, 24 de desembre de 2010

Científic del mes

Nom: Antonio García-Bellido y García de Diego

Naixement: 1936, Madrid

Biòleg espanyol. Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica en 1984 per les seues investigacions sobre la funció dels gens en el desenvolupament dels organismes. El seu pare va ser l'arqueòleg i historiador Antonio García Bellido, mentre que la seua mare era professora de grec; a causa d'això va rebre des de molt prompte una àmplia educació cultural i s'interessà tant per les lletres com per les ciències. No obstant això, li va atreure especialment l'origen de la vida, per la qual cosa va estudiar Biologia a la Universitat Complutense. Ja des de 1958, quan va acabar la llicenciatura, va rebre una beca que li va permetre entrar en el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), i en 1962 es va doctorar amb premi extraordinari.

Continuà els seus estudis post-doctorals a la Universitat de Cambridge; en l'Institut Zoològic de Zuric; i entre 1967 i 1969, en l'Institut Tecnològic de Califòrnia, on va exercir, també, de professor visitant. Va investigar en l'Institut de Genètica de la Universitat de Copenhaguen, així com com a la Universitat de Chicago, a l'àrea de Biologia Cel·lular de la Universitat de Sydney, i en el Departament de Biologia Molecular de la Universitat de Berkeley, a Califòrnia; centres on també va exercir com a docent. Poc més tard va començar la seua labor docent en el CSIC, a càrrec de l'Institut de Genètica i del Centre de Biologia Molecular, fins a 1981. A partir de llavors, va ser director del laboratori de Genètica del Desenvolupament en la mateixa institució, i des de 1990 va formar part del Comité d'Avaluació del Programa Eureka.

Deixeble de Severo Ochoa, va centrar les seues investigacions en el camp de la genètica del desenvolupament. Conegut internacionalment, ha publicat els seus descobriments en diverses revistes i els ha donat a conéixer en nombroses conferències a diversos països europeus, així com a Estats Units, Canadà, Austràlia i Japó. La seua carrera professional li ha valgut un reconeixement mundial que es reflecteix en els nombrosos premis i títols que li han estat concedits al llarg de la seua vida.

És considerat el "Pare de l'escola espanyola de Biologia del Desenvolupament". El treball del Professor Antonio García-Bellido ha estat pioner i preeminent en l'exploració d'una noció "epigenètica" del Desenvolupament: el genoma, actiu en les cèl·lules individuals, determina un específic comportament cel·lular i aquest, al seu torn, l'organització d'aquestes cèl·lules en sistemes supracel·lulars, patrons, forma i grandària dels òrgans.

García Bellido és un dels científics espanyols més coneguts a l'estranger, i un dels deixebles predilectes de Severo Ochoa. És responsable de treballs d'una enorme importància en el camp de la genètica del desenvolupament i la diferenciació cel·lular, abordant el problema d'explicar la paradoxa que a partir d'una sola cèl·lula, l'ou o zigot, que conté tota la informació genètica per a les funcions de l'organisme adult, es formen altres cèl·lules en successives divisions que es van diferenciant en la seua configuració i en la seua funció. Aquestes cèl·lules s'agrupen posteriorment en estructures molt precises, donant lloc als diferents teixits i òrgans.

L'any 1973, part dels estudis de llinatge cel·lular van ser realitzats pel grup d'investigació format per Antonio García-Bellido, Ginés Morata i Pedro Ripoll en el Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa. Els estudis de llinatge desenvolupats per aquest grup d'investigació van desembocar en un descobriment que va suposar una revolució dins del camp de la Biologia del Desenvolupament. El descobriment de la divisió dels organismes en Compartiments de Restricció de Llinatge. Aquest descobriment es va poder fer gràcies a que generaven en diferents moments del desenvolupament embrionari i larvari la pèrdua en una cèl·lula d'una mutació que estava present en la resta de cèl·lules de l'animal. Aquesta mutació és coneguda com Minute i als grups de cèl·lules que la perden se'ls denomina clons Minute+. Les cèl·lules filles d'aquella en la qual s'hagués perdut la mutació tampoc seran mutants i, en estar aquesta mutació associada a un marcador visible, es pot observar què estructures han pogut formar-se a partir d'aquesta cèl·lula única.

Entrevista a Antonio García-Bellido en El País (10-09-2006).

(Elsa Alcarria, Raquel Lerma, Carles Choví, Àngel Barberà, Inés Segarra i Marc Iborra. 1r Batxillerat)

dissabte, 18 de desembre de 2010

Sentències

Sentències pensades per alumnes de 2n ESO B en Atenció Educativa:

Cuanto más dinero tienes, más cosas quieres. (Yarina K. i Fran B.Y.)

Un fill és el millor que pots deixar en vida quan mors. (Pau S.T.i Alina G.)

El dinero mueve montañas, pero no da la felicidad. (David S.M., Marcos C.L. i Alejandro L.F.)

Si lliges poc, poc aprendra's. (Yarina K. i Fran B.Y.)

La felicidad, hay que saber conservarla. (Sandra F.P. i Mischell C.R.)

El futur sempre està pròxim, encara que no el pugues veure. (Pau S.T. i Alina G.)

Si la belleza te parece que es todo, cuando desaparezca tu belleza será el fin de tu vida. (Maria C.C. i Maria G.T.)

Quan més diners, més avariciós et fas. (Joan C.L. i David M.B.)

Leer te hace ver y saber. (Pau S.T. i Alina G.)

El pobre acostuma a ser més ric en felicitat que en diners; el ric, a l'inrevés. (Ivan S.M. i David S.B.)

Si en el presente te portas mal, en el futuro lo pagaràs. (Maria C.C. i Maria G.T.)

L'enveja no et farà mai feliç. (Pau S.T. i Alina G.)

La felicidad no se consigue con el dinero, sinó con el amor de tus conocidos. (Samuel V.G. i David V.T.)

dimarts, 14 de desembre de 2010

Una d'endevinalles (2)

Et creus capaç de resoldre aquestes endevinalles de Carmen Fuentes i Raquel Garceran, de 1r L? (les solucions, en l'apartat de "comentaris" al final d'aquest article)

1. Té braços i cabell
i a la naturalesa viu.
Li agraden els pardals
i no és un animal.
Què és?

2. Paraules hi ha
roges, blaves i negres
més de la meitat,
i un cuc l'envolta per un costat.
Què és?

3. Desgràcies et duu,
però les provoques tu.
Què és?

4. Un vent de la boca
la fa sonar.
Uns forats notes faran.
Què és?

Jordi Bullón (1r L) ens passa un poema:

"Les estacions de l'any"
A la primavera mai neva.
A la tardor no fa calor
i l'hivern se'ns fa etern.
Per l'estiu, la perdiu es fa el niu

Saps el nom que reben les estacions de l'any en altres llengües? Castellà, anglés, francés, alemany, italià... (prova d'esbrinar-ho amb el traductor Babel Fish.

dijous, 9 de desembre de 2010

José Enrique Campillo Alvárez. El mono obeso


José Enrique Campillo Àlvarez (Càceres, 1948) és doctor en medicina per la Universitat de Granada i Catedràtic de Fisiologia en la Universitat d’Extremadura. La seua tasca investigadora s’ha centrat en l’estudi de diversos aspectes relacionats amb la diabetis, la nutrició humana i l’exercici físic, d’on han sorgit nombroses publicacions. És membre de nombroses societats científiques espanyoles i de l’European Association for Study of Diabetes. En 1989 se li va concedir el Premi Nacional d’Investigació de la Societat Espanyola de Diabetis. El seu interès fonamental se centra en la anomenada Medicina Darwiniana i Evolucionista.




Per introduir-se en els principis en què es basa la Medicina Darwiniana caldrà considerar que el disseny actual de l’organisme humà (codificat en els gens), és el resultat de milions d’anys d’evolució per respondre als canvis en el medi. Gran part de les modificacions de les condicions ambientals que seleccionen el nostre disseny són produïdes pel propi home. Per tot això, la medicina evolucionista considera que moltes de les malalties que avui patim són conseqüència de la incompatibilitat entre el disseny evolutiu del nostre organisme i l’ús que avui li donem.

Tradicionalment, quan volem fer èmfasi en la importància de l’alimentació en la nostra salut, es diu “som el que mengem”. Però des d’una perspectiva evolutiva, pot ser caldria dir ”som el que varen menjar els nostres avantpassats”. Cada canvi en la nutrició de les espècies avantpassats fou conseqüència de les necessàries adaptacions a les variacions en el medi ambient. El lector del llibre es veurà transitant pels darrers deu milions d’anys de l’evolució humana per comprendre els canvis en l’alimentació dels nostres avantpassats ( i les adaptacions metabòliques que hagueren de superar). Així mateix, s'hi explica com les circumstàncies ambientals i l’alimentació exerceixen sobre el nostre disseny evolutiu una pressió tan gran que aquest es “defensa” amb la malaltia.

Per què hi ha tantes persones obeses? Quina és la raó per la qual resulta tant difícil perdre pes? A quines raons respon l’epidèmia de diabetis que a l’any 2020 afectarà a més de 300 milions de persones? En “El Mono Obeso”, el professor Campillo analitza el paper que juguen els nostres gens en el desenvolupament de les anomenades malalties de l’opulència i ens explica com moltes d’aquests dolences procedeixen de la incompatibilitat entre el disseny evolutiu dels nostres organismes i l’ús inadequat que fem d’ell.

El que es pretén , per tant al llibre, és ajudar-nos a trobar el camí que poder fer les paus amb el nostre disseny evolutiu i aconseguir que els nostres gens de l’era prehistòrica i la nostra forma de vida actual estiguen en harmonia per gaudir d’una vida saludable i, possiblement, més feliç.


Editorial: Crítica

I.S.B.N : 9788484325246

Format: Tapa dura

Pàgines: 235

Publicació: 2004

dilluns, 29 de novembre de 2010

Una d'endevinalles

Alguns alumnes de 1r d'ESO han creat un grapat d'endevinalles.
Seràs capaç d'encertar la resposta?

1. (de Jordi Bullón)
Li agrada el futbol
i sempre va cara el gol.
No és gens ràpid,
però sí molt protector.

2. (d'Arnau Mompó)
És dura per fora,
sis potes té,
té dues pinces,
i un cola té
És xicoteta,
no va al barber,
però té bigotets.

3. (de Blanca Estellés, Andrea Martínez i Teresa Montes)
L'hora pot donar,
però un rellotge no serà.

4. (de Maria Muñoz i Carmen Navarro)
Es canvia a la tardor
i s'alimenta del sol.

5. (de Blanca Estellés, Andrea Martínez i Teresa Montes)
Molts colors quan neve voràs,
i quan el Sol aparega desapareixerà.

6. (de Maria Muñoz i Carmen Navarro)
Camina i no té peus
i rellisca per tot arreu.

Pren nota de les teues respostes.
Si vols saber si has encertat entra als "Comentaris" a aquest article.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Científica del mes

Nom: María Antonia Blasco Marhuenda

Naixement: 1965, Alacant.

Domicili actual: Madrid.


María Blasco és un científica especialitzada en els telòmers i la telomerasa. De 1983 a 1989 va cursar la seua llicenciatura en Ciències Biològiques. En 1993 va obtindre el doctorat en Bioquímica i Biologia Molecular per la Universidad Autónoma de Madrid sota la direcció de Margarita Salas Falgueras, del centre de Biologia Molecular Severo Ochoa (UAM-CSIC), Madrid. Aquest mateix any es traslladà a Nova York per a ocupar un lloc com a investigadora postdoctoral en el laboratori de la Dra. Carol Greider en el “Cold Spring Harbor Laboratory”.
En 1997 començà la seua investigació com a cap del grup i científica del CSIC en el Departament de Immunologia i Oncologia a Madrid.

Des de la creació del Centre Nacional de Investigacions Oncològiques, ha format part d’aquest projecte sota la direcció del Dr. Mariano Barbacid en la vicedirecció d’Investigació Bàsica.

Actualment és directora del grup de Telòmers i Telomerasa del CNIO i vicedirectora d’aquesta institució.

María Blasco, junt al seu grup d’investigadors, ha investigat sobre la telomerasa, un enzim localitzat a les cèl·lules. En aquest sentit, la investigadora relata que el que s’ha demostrat és que existeix un enzim (“enzim de la immortalitat”), a partir del qual s’ha estudiat si augmentant la seua quantitat es pot aconseguir que un ratolí incremente la seua esperança de vida. La relació entre els telòmers i l’envelliment es coneix des de 1990, gràcies a les investigacions que Carol Greider, junt a María Blasco i Calvin Harley van realitzar.

Quan més llargs són els telòmers, més pot multiplicar-se una cèl·lula (incloses les cèl·lules mare que regeneren els teixits) i, per tant, l’organisme es manté jove durant més temps.

Esta científica ha afegit que sabent del risc a desenvolupar càncer, “crearem, per un costat, un ratolí resistent” a aquest i, per altre costat “un ratolí amb major quantitat de Tert, proteïna responsable de la regeneració dels telòmers”. El creuament d’ambdós ratolins ha donat a lloc a un ratolí longeu, l’organisme del qual envelleix més tard i viu més anys, concretament s’augmenta un 40% la vida del ratolí (una mitjana de 120 anys).

El premi Nòbel de medicina de l’any 2009 va ser concedit als investigadors Elizabeth H. Blackburn, Carol W. Greider i Jack W. Szostak pels seus estudis sobre la telomerasa. Per als seus estudis, Maria Blasco va esdevindre una peça clau. A Anglaterra, els periòdics es feren eco d’aquest premi, publicant notícies com: “Premi Nobel a la font de l’eterna joventut”.

Entrevista radiofònica

Article a El País

Entrevista a la televisió



Actualment, Maria Blasco és l’espanyola més important en aquestos estudis i el seu treball ha estat reconegut amb diversos premis, com:

Premi Fundación Lilly de Investigación Biomédica Preclínica – 2010

Premi Rei Jaume I a la Investigació Bàsica – 2007

Premi-Conferència "EMBO Lecture" en el meeting ELSO 2002, Niza, França.


(Elena Albeldo, Quique Mascarell, M. Carmen Escribà, Pepe Bosch i Eva Ortiz. 1r Batxillerat)

dissabte, 20 de novembre de 2010

Eudald Carbonell i Robert Sala. Encara no som humans.

Per als autors d’aquest assaig, els conceptes "hominització" i "humanització" no són sinònims. La humanització encara no s'ha aconseguit i només s’arribarà a ella amb un pensament social crític. És per això que cal avançar en la socialització del coneixement, aconseguir que els seus beneficis i els de la tècnica siguen patrimoni de tota la població.

Eudald Carbonell i Robert Sala exposen amb lucidesa que el moment històric que vivim torna a fer patent la inexistència d'una organització econòmica i social racionalitzada; el món està dominat, encara hui, per la misèria, per la venjança tribal o fratricida, per la manca de solidaritat entre comunitats o per les normes religioses: per tot allò que tenim de primats. Els autors de Planeta humà i Sapiens denuncien la falta de comunicació entre el món de la ciència i la societat, i defensen la socialització de la tècnica i del progrés científic com a única via de superació del trencacolls històric en què ens trobem. Encara no som humans és un combat apassionat a favor d'una racionalitat íntegra, alliberada dels interessos particulars i jeràrquics; l'única racionalitat que ens pot conduir a la plena humanització de la nostra espècie.

Per als autors, els conceptes "hominització" i "humanització" no són sinònims. La humanització encara no s'ha aconseguit i només s’arribarà a ella amb un pensament social crític. És per això que cal avançar en la socialització del coneixement, aconseguir que els seus beneficis i els de la tècnica siguen patrimoni de tota la població.

Eudald Carbonell i Robert Sala exposen amb lucidesa que el moment històric que vivim torna a fer patent la inexistència d'una organització econòmica i social racionalitzada; el món està dominat, encara hui, per la misèria, per la venjança tribal o fratricida, per la manca de solidaritat entre comunitats o per les normes religioses: per tot allò que tenim de primats. Els autors de Planeta humà i Sapiens denuncien la falta de comunicació entre el món de la ciència i la societat, i defensen la socialització de la tècnica i del progrés científic com a única via de superació del trencacolls històric en què ens trobem. Encara no som humans és un combat apassionat a favor d'una racionalitat íntegra, alliberada dels interessos particulars i jeràrquics; l'única racionalitat que ens pot conduir a la plena humanització de la nostra espècie.

Eudald Carbonell i Roura (Ribes de Freser, Girona, 1953) és arqueòleg i antropòleg. Cursa estudis superiors a Girona, Barcelona i París. És doctor en geologia del Quaternari per la Universitat Pierre et Marie Curie (1986) i en història per la Universitat de Barcelona 1988). Des de l’any 1999, ocupa la càtedra de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i actualment és Investigador principal del Grup de Autoecologia Humana del Quaternari d’aquesta universitat i director de l'Institut Català de Paleontologia humana i Evolució social (IPHES)

Robert Sala (Salt, 1963) és professor de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili i és membre de l'IPHES. Ha centrat la seua recerca en els primers estadis de l’ocupació humana a Europa.

Tots dos han dut a terme investigacions conjuntes des de l’any 1982, sobretot, al complex de jaciments d’Atapuerca, tasca que els va fer mereixedors del Premi Príncep d’Astúries d’investigació Científica i Tècnica l’any 1997.

Editorial: Empúries

I.S.B.N : 84-7596-874-0

Format: Rústica

Pàgines: 181

Publicació: 2002

“…Durant els anys seixanta la guerra freda va marcar la història de la humanitat a escala planetària. Després d’aquella Segona Guerra Mundial, que va afectar a tot el món i que va acabar amb l’hecatombe japonesa, les dues potències, la URSS i els EUA…

…Per primera vegada en la història, dues persones, prement un botó, podien acabar amb milions d’anys d’evolució biològica i cultural. En efecte, Khruixtxov, president del Soviet Suprem, i J.F. Kennedy, president dels Estats Units d’Amèrica, disposaven de capacitat operativa per llançar atacs devastadors en tots els continents; trilions de tones de força destructiva estaven preparades per ser utilitzades en qualsevol moment. La protecció dels territoris tal com la practiquen els primats estava preparada, i la resposta etològica d’aquest caire hauria pogut ser definitiva.

Finalment, tot i les tensions, no es va anar més enllà…

…Probablement, la decisió de l’any 1962 és la prova i el principi d’esperança que demostra que ens estem humanitzant, ja que si només fóssim animals primats per humanitzar, si estiguérem encara immersos en un procés primitiu d’adquisició de consciència, de ben segur que hauríem utilitzat tot el nostre potencial contra nosaltres mateixos.

(Nota: Aquests fragments estan extrets del primer capítol del llibre)

* En la imatge, Eudald Carbonell (director de les excavacions d'Atapuerca).

Doménec Marco

dimarts, 16 de novembre de 2010

La violència quotidiana

Una vegada més torna el 25 de novembre.
No és cap dia de festa, no és fa cap loteria extraordinària, no es canvia l'hora dels rellotges... res d'això.
S'acaba l'any i desgraciadament toca fer recompte. Recompte de les víctimes que dia a dia moren a mans de la seua parella. I enguany ja en portem 63.
Aquestes es poden comptar, però quantes víctimes hi ha en l'anonimat, que encara no tenen nom pot ser perquè encara estan en vida (i quina vida!).
I les altres víctimes? Els fills, principalment, i els familiars més o menys directes que viuen i veuen la tragèdia com un fet quotidià i que esperen la visita de la mort el dia més inesperat.



Un any més la realitat ens demostra que cal mantenir-nos sensibles a aquest drama.
Anuncis televisius, documentals, pel·lícules, telèfons d'ajuda a les víctimes i per denunciar el maltractament... Les activitats sobre el reconeixement i prevenció de la violència de gènere que des de fa quatre anys portem a endavant al nostre centre i a les nostres aules... no estan gens de sobra, no és una pèrdua de temps. Més bé al contrari.
Si volem viure en una societat en pau, recordem-ho: la pau comença a casa.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Científic del mes

Nom: Ignacio Cirac Sasturain

Naixement: 11 d’octubre de 1965, a Manresa, Barcelona.

Domicili actual: Alemanya

Ignacio Cirac, quan tenia trenta anys, se n’anà a Innsbruk (Àustria) amb la seua família, renunciant així a un treball que li agradava, un bon sou i una plaça de funcionari. Allà va explorar noves fronteres de la física amb l’equip de Peter Zoller, físic austríac.

Quinze anys després, enguany, Cirac ha sigut considerat un dels candidats al Nobel de Física pels seus treballs pioners en informació quàntica. Qui ha treballat amb ell destaca la seua creativitat, la capacitat de generar noves idees i de pensar coses que no se li han ocorregut abans a ningú.

Cirac, és com un Xavi Hernández de la física: el jugador de futbol que fa fàcil el difícil, i que reparteix el joc a la resta de l’equip, fent brillar tots els seus jugadors.

De totes les seues investigacions, la que més transcendència ha tingut és haver establert les bases per a la construcció d’ordinadors quàntics. Aquest projecte va ser una idea teòrica que Cirac i Zoller al 1994 demostraren que es podia dur a terme, donant així un nou camp d’investigació en el que hui dia treballen centenars de físics. Encara que amb aquest tipus d’ordinador no guanyarem velocitat per a processar informació, farem coses que no ens podem ni imaginar, de la mateixa forma que els nostres besavis no imaginaven les funcions que poden tenir els telèfons actuals. Aquests ordinadors ja han oferit a bancs i governs sistemes de transmissió de dades inalterables basats en partícules “entrellaçades” (unides però separades).

Com diu el mateix Cirac: “Fa un o dos segles hi havia pocs científics magistrals, ara en som molts i cadascú aporta el gra d’arena. El que nosaltres fem simplement és investigar en física quàntica, que es pot comparar en les lleis de l’electromagnetisme (que al principi també resultaven sorprenents) o inclús en descobrir un nou continent”.

Cirac, ha sigut galardonat amb el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació i, juntament amb Zoller amb el Premi Fundació BBVA Fronteres del coneixement, entre altres.

Entrem amb ell a un regne de meravelles on les partícules fins i tot poden estar a llocs distints al mateix temps.

Vídeo de RTVE on entrevisten a Cirac

(Treball realitzat per alumnes de 1r de BAT de Ciències per al Món Contemporani)

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Àlan i Urbà ens porten al Subsòl

L'editorial Bromera acaba de publicar Subsòl, d'Unai Siset.
Unai Siset? Quin nom més extrany! Sí, efectivament, Unai Siset és com un gat amb set vides, les d'Àlan Greus i Urbà Lozano (que coneixeu molt bé en aquest institut), però també Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps i Vicent Usó.
Tots ells es van confabular un dia entorn a una instantània feta al metro de París pel fotògraf Peter Turnley i van decidir donar vida a les persones allí retratades. Així, hi van fer aparéixer un polític, un advocat, una dona dedicada a l'arquitectura, un immigrant...
Tot un joc literari ple d'intriga que no ens deixarà indiferents i que al subsòl de l'aparença externa que tenim les persones hi ha tot un món increïble, immens, inabastable, profund.
El tràiler sobre el llibre és propi d'una pel·lícula (qui sap si algun dia Subsòl apareixerà als cinemes?)
Fins i tot hi ha un bloc específic sobre el llibre, amb fotos dels autors i notícies sobre el seu itinerari de presentacions al públic lector.
I alguns mitjans de comunicació televisius ja se n'han fet ressò: Canal 9 i TV3.

Si voleu conéixer un altre dels autors d'aquest llibre, el dijous 28 ens visitarà Esperança Camps, per parlar amb els alumnes de 1r de Batxillerat sobre el seu llibre Quan la lluna escampa els morts.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Ian Stewart. ¿Juega Dios a los dados?

Ian Stewart (1945) Estudià matemàtiques a la Universitat de Cambridge, doctorant-se en la Universitat de Warwick, en la qual dirigeix Institut de Matemàtiques. És membre de la Royal Society des de 2001. Autor de gairebé dos centenars d’articles professionals, d’entre ells cal destacar una sèrie de treballs molt influents junt a Jim Collins sobre Osciladors acoplats i Sincronitzación biològica.

Entre els seus nombrosos i reconeguts llibres de divulgació matemàtica se troben:

* ¿Juega Dios a los dados?, Crítica, 2001

* Cartas a una joven matemática, Crítica, 2006

* Belleza y Verdad, una historia de la simetría, Crítica, 2008

* La cuadratura del cuadrado y otras curiosidades matemáticas del gabinete del profesor Stewart, Crítica, 2008

* Historia de las matemáticas en los últimos 10.000 años, Crítica, 2008

* De aquí al infinito, las matemáticas de hoy, Crítica, 1998

* Cómo cortar un pastel y otros rompecabezas matemáticos, Crítica, 2006

* La cuadratura del cuadrado, Crítica

* Locos por las matemáticas, juegos y diversiones matemáticos, Crítica, 2005

* El laberinto mágico, el mundo a través de los ojos matemáticos, Crítica, 2001

* El segundo secreto de la vida, Crítica, 1999

* ¿Es Dios un geómetra?, Crítica, 1995

* Conceptos de matemática moderna, Alianza

Per a la ciència, rastrejar les regularitats de la Natura per descobrir i formular les lleis que prescriuen el moviment de cada partícula amb exactitud, fa fallida en el segle XX i la incertesa i l’atzar s’introdueixen per poder explicar el comportament dels fenòmens naturals. Els sistemes no sempre actuen com estava previst i la llei i l’ordre són reemplaçats, com diria Einstein, “per un deu que juga als daus” .

El professor Stewart parteix d’ací per a dur-nos cap una nova concepció de la realitat – la matemàtica del caos- que dona sentit a la complexitat de la vida real: des de les volantins d’’un satèl·lit de Saturn als batecs del nostre cor, des de la previsió meteorològica al creixement de les poblacions d’insectes. El que és admirable en Stewart és que encerta a explicar-ho amb senzillesa, utilitzant com a recurs l’anècdota, i sense la utilització de formulacions matemàtiques complexes.

El títol d’alguns dels capítols dels llibre resulten, si més no, colpidors. Així:

Capítol 1: Caos a partir del orden

Capítol 3: La leyes del error

Capítol 5. Péndulo de un solo sentido

Capítol 8: Receta para el caos

Capítol 9: Caos sensible

Capítol 13: El desequilibrio de la naturaleza

Capítol 14: Más allà de la mariposa

Capítol 17: Adios, pensamiento profundo

El propi autor, al final de la nota de l’edició espanyola, ens convida a no restar indeferent a la fita que ens du aquestes noves cocepcions:

“ Somos criaturas construidas a partir del caos y que habitamos en un mundo fractal . Si esto no cambia el modo de ver nuestro lugar en el universo, me gustaría saber qué podría hacerlo. Espero que disfrutéis leyendo acerca de estos descubrimientos en la nueva edición de ¿Juega Dios a los Dados?. Yo sé que disfruté escribiéndola. (Ian Stewart. Nota a la edición española. Octubre 2000)

Pàgina personal de Ian Stewart.

Entrevista a Ian Stewart. En el programa Redes, dirigit per Eduard Punset.

Dades tècniques del llibre:

Editorial: Crítica

Colección: Drakontos Bolsillo

Nº Páginas: 624

Encuadernación: rústica

Formato: 12,50 x 19,00 cm

PVP sin IVA: 11,49 €

PVP con IVA: 11,95 €

Fecha de publicación: 06-03-2007

Categorías: No ficción, Bolsillo

Código interno: 969718

EAN13: 9788484328810

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Vols publicar a Rebomboris?

Amb aquest mapa conceptual ho tindràs molt clar.
Si vols ampliar-lo, clica damunt d'ell.

diumenge, 26 de setembre de 2010

9 d'octubre. Diada dels valencians

Al Llibre dels fets de Jaume I se'ns conta com aquest rei, després de passar per Terol i guanyar totes les terres que trobava al seu camí, arribà a El Puig (El Puig de Santa Maria) i des d'allí va dirigir el setge a la ciutat de València. Després d'un temps de combats, l'emir Ben Zeyan es va rendir el 28 de setembre de l'any 1238 i va lliurar les claus de la ciutat a Jaume I.
El nostre rei, la regina Violant i la seua cort van entrar triomfalment a València el 9 d'octubre de l'any 1238. I amb ell van entrar una llengua, una cultura, uns furs, una bandera... És per tot això que els valencians celebrem aquesta data.
Tot seguit podeu veure, a la pàgina de TV3 a la carta, un magnífic documental: "Jaume I, memòria d'un rei".
Si no disposeu ara de l'hora que cal per veure aquell vídeo, teniu també a continuació un documental de Vilaweb: "800 anys del Bon Rei Jaume", de només 7 minuts.

dissabte, 25 de setembre de 2010

Llegir és un art

Una competència bàsica que ha d'assolir un estudiant quan acaba l'ESO és la competència comunicativa. De fet, els estudiants, els professors de qualsevol matèria, ens movem quotidianament en l'espai de les paraules, orals i escrites, exposicions, exàmens, resums, llibres de text, lectures literàries, treballs, etc. Caldria destacar però que dins de la competència comunicativa destaca en l'àmbit escolar la dimensió lectora. Així és! El llibre de text, la pissarra (la del clarió i la digital), els apunts, la busqueda d'informació a Internet, els propis exàmens, els correus electrònics, els missatges de Messenger... tot això té un sentit quan és llegit.
Llegir no és fàcil. Ho estem practicant des de ben menuts. Però encara és menys fàcil entendre el que es llig, entendre el que es diu entre línies o entendre perquè algunes coses un escriptor o escriptora no les ha volgut posar per escrit.
En efecte, llegir és un art. I una persona arriba a ser un "artista" a força de practicar un art, de llegir en aquest cas. S'aprén a llegir, llegint.
A continuació podeu gaudir d'un seguit d'imatges que són quadres en què el pintor ha volgut fer, d'alguna manera, un homenatge a la lectura i ha buscat de deixar al llenç la imatge dels lectors i de les lectores.
Aquesta presentació formà part d'una sessió de formació al professorat que dos professors de l'IES Almussafes van impartir, no fa molt, sobre el tema de l'animació lectora.

divendres, 24 de setembre de 2010

Europa i les llengües

Sabies que a Europa es parlen més de 83 llengües autòctones?
El 26 de setembre celebrem el Dia Europeu de les Llengües. Una iniciativa del Consell d'Europa i de la Comissió Europea en resposta al que manifesta la Carta de Drets Fonalmentals de la Unió Europea quant al respecte a la diversitat lingüística.
Podem trobar un espai fix a la web de la Comissió Europea, anomenat Multilingüisme, que ens informa de múltiples activitats i programes per donar suport a l'ensenyament-aprenentatge de les nostres llengües.
I fins i tot enguany ens ofereixen un joc per autoavaluar el nostre domini en moltes de les llengües europees. T'animes a jugar-hi!
I què et sembla si escoltes una poesia intercultural a càrrec d'estudiants de l'IES Montserrat?