Els estudiants de 4t d'ESO han llegit enguany el poemari Jardí públic, de Vicent Nàcher. En alguns casos era el primer llibre de versos que llegien i la seua valoració ha sigut molt positiva: l'han entés i els ha impressionat. Els ha impactat la capacitat que té la paraula en general, i la poesia en particular, per transmetre (si es domina) l'amor, l'angoixa i tots els sentiments humans més profunds que poden preocupar a un individu.Les paraules que digué l'autor són la millor presentació del seu poemari:
Una crònica del ciutadà d’aquest estrany país nostre.
Una confessió d’una persona que es veu ofegada per la societat moderna, tan ràpida i impersonal.
Una declaració de l’esperit de revolta d’un home del carrer.
Un cant a l’esperança de trobar una eixida airosa davant de l’atzucac que és la vida de vegades.
Un testimoni del desig de fugida d’un mateix.
Una recreació dels paisatges quotidians de la nostra bellíssima Ribera del Xúquer.
L’afirmació del poeta com a un més al costat de tots els altres ciutadans en la reivindicació d’una societat més justa i cívica.
Un exorcisme, on la poesia és entesa com a una eina terapèutica per tal d’allunyar els mals esperits i les impureses de l’aire contaminat dels nostres dies.
Una reflexió del paper de la poesia en la societat actual.
Un dibuix del nostre poble amb un traç inexpert.
Un cant a la vida i a la importància de la literatura per a viure.
Un crit contra la violència de gènere i una reivindicació de l’important paper de les dones en la societat moderna.
Un cant a la rebel·lió, a la festa de viure i a l’amor universal.
Una confessió a mitja veu amb vosaltres.
Un tribut als sentits lectors de poesia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada