La ruta de l'aigua

El dimarts 9 de juny, dos grups de segon d'ESO de l'IES Almussafes, acompanyats per les tutores Marisa Perona i Clara Rovira, i pels professors Josep Martínez, Paco Reinés, Paco Blasco i Enric Poblador, eixírem en autobís des de l'institut cap a Bunyol per fer la ruta de l'aigua. Eixida que estava organitzada pel professor d'Educació Física, Josep Martínez.

En arribar a Bunyol, baixàrem de l'autobús i formàrem rogle per atendre les indicacions del professor Josep Martínez. Les indicacions eren més bé un recordatori, ja que el tema del senderisme l'havien treballat en classe d'Educació Física. Els alumnes anaven molt ben preparats, amb calçat esportiu, calcetins, gorra, la motxilla amb botelles d'aigua i esmorzar... Es notava que estaven ben alliçonats.

Començàrem a caminar cap a dalt de la muntanya seguint les marques de la nostra ruta que eren dos línies, una blanca i l'altra blava. Des del mirador poguérem fer fotografies del casc urbà de Bunyol. Després continuàrem caminant entre pins fins arribar al cim de la muntanya.

Josep ens guiava i obria el pas, mentre que tancant el grup anaven Marisa i Clara. En tot moment camejàrem uns darrere dels altres, sense que es produirà cap trencall en el grup. Tots anàvem a la marxeta, tan sols parant-nos un moment per fer alguna fotografia o per veure aigua. Els estudiants es portaren molt bé i s'ajudaven els uns als altres en les rampes, tant a l'hora de pujar-les com a l'hora de baixar-les.

Pel camí gaudírem d'unes vistes precioses i diverses que ens oferia el paisatge. Això va fer que, entretinguts mirant cap ací i cap allà, no es fera pesat el camí. També oloràrem els aromes que desprenien les plantes quan les tocàvem. Josep ens convidà a prendre una branqueta de romer i compartí amb nosaltres la frase que li deia son pare: “El que va al monte i no coge romero, no tiene amor verdadero”. Així que tots acabàrem agafant una branqueta... no fóra cas que la frase diguera cosa certa.

I, com no, també gaudírem del silenci de la natura. Silenci que era trencat, quan passàvem junt a una zona urbanitzada, pels gossos que guardaven les cases. Però lluny de les cases, enmig del bosc, retrobàrem a la tranquil·litat.

Arribàrem a la Cova de les Colomes i a l'entrada ens esperaven dos cabres salvatges. En veure'ns, es quedaren una estona quietes fins que reaccionaren i s'amagaren. Dintre de la cova, la temperatura era més agradable en comparació amb la calor que feia fora. Allà esmorzàrem i agafàrem energies per a després continuar el camí de la nostra ruta, la ruta de l'aigua.

A partir d'ací seguírem una senda que anava al costat d'un rierol d'aigua que aprofitàrem per refrescar-nos (...i refrescar els nostres companys). Ens banyàrem les gorres, els cabells, la cara, els braços... Una vegada arremullats, proseguírem la ruta fins arribar al mirador de la Cova del Turche. Després baixàrem a la Cova del Turche, on, com a premi a l'esforç, els més atrevits es llançaren a l'aigua i poc a poc quasi tots hi acabàrem a dintre. 

Descansàrem uns quinze minuts i reprenguérem el camí. Passàrem i ens resfrescàrem de nou en la Font del Xiprer. I per últim anàrem cap a Bunyol, on, abans d'agafar l'autobús i tornar cap a Almussafes, ens férem un gelat.

El senderisme ens oferí l'oportunitat de conviure, compartir i conéixer-nos millor, de manera diferent a com estem acostumats a les aules. I vam descobrir que si vols arribar lluny, la millor manera és amb companyia.

 

Enric Poblador