dilluns, 29 de novembre del 2010

Una d'endevinalles

Alguns alumnes de 1r d'ESO han creat un grapat d'endevinalles.
Seràs capaç d'encertar la resposta?

1. (de Jordi Bullón)
Li agrada el futbol
i sempre va cara el gol.
No és gens ràpid,
però sí molt protector.

2. (d'Arnau Mompó)
És dura per fora,
sis potes té,
té dues pinces,
i un cola té
És xicoteta,
no va al barber,
però té bigotets.

3. (de Blanca Estellés, Andrea Martínez i Teresa Montes)
L'hora pot donar,
però un rellotge no serà.

4. (de Maria Muñoz i Carmen Navarro)
Es canvia a la tardor
i s'alimenta del sol.

5. (de Blanca Estellés, Andrea Martínez i Teresa Montes)
Molts colors quan neve voràs,
i quan el Sol aparega desapareixerà.

6. (de Maria Muñoz i Carmen Navarro)
Camina i no té peus
i rellisca per tot arreu.

Pren nota de les teues respostes.
Si vols saber si has encertat entra als "Comentaris" a aquest article.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Científica del mes

Nom: María Antonia Blasco Marhuenda

Naixement: 1965, Alacant.

Domicili actual: Madrid.


María Blasco és un científica especialitzada en els telòmers i la telomerasa. De 1983 a 1989 va cursar la seua llicenciatura en Ciències Biològiques. En 1993 va obtindre el doctorat en Bioquímica i Biologia Molecular per la Universidad Autónoma de Madrid sota la direcció de Margarita Salas Falgueras, del centre de Biologia Molecular Severo Ochoa (UAM-CSIC), Madrid. Aquest mateix any es traslladà a Nova York per a ocupar un lloc com a investigadora postdoctoral en el laboratori de la Dra. Carol Greider en el “Cold Spring Harbor Laboratory”.
En 1997 començà la seua investigació com a cap del grup i científica del CSIC en el Departament de Immunologia i Oncologia a Madrid.

Des de la creació del Centre Nacional de Investigacions Oncològiques, ha format part d’aquest projecte sota la direcció del Dr. Mariano Barbacid en la vicedirecció d’Investigació Bàsica.

Actualment és directora del grup de Telòmers i Telomerasa del CNIO i vicedirectora d’aquesta institució.

María Blasco, junt al seu grup d’investigadors, ha investigat sobre la telomerasa, un enzim localitzat a les cèl·lules. En aquest sentit, la investigadora relata que el que s’ha demostrat és que existeix un enzim (“enzim de la immortalitat”), a partir del qual s’ha estudiat si augmentant la seua quantitat es pot aconseguir que un ratolí incremente la seua esperança de vida. La relació entre els telòmers i l’envelliment es coneix des de 1990, gràcies a les investigacions que Carol Greider, junt a María Blasco i Calvin Harley van realitzar.

Quan més llargs són els telòmers, més pot multiplicar-se una cèl·lula (incloses les cèl·lules mare que regeneren els teixits) i, per tant, l’organisme es manté jove durant més temps.

Esta científica ha afegit que sabent del risc a desenvolupar càncer, “crearem, per un costat, un ratolí resistent” a aquest i, per altre costat “un ratolí amb major quantitat de Tert, proteïna responsable de la regeneració dels telòmers”. El creuament d’ambdós ratolins ha donat a lloc a un ratolí longeu, l’organisme del qual envelleix més tard i viu més anys, concretament s’augmenta un 40% la vida del ratolí (una mitjana de 120 anys).

El premi Nòbel de medicina de l’any 2009 va ser concedit als investigadors Elizabeth H. Blackburn, Carol W. Greider i Jack W. Szostak pels seus estudis sobre la telomerasa. Per als seus estudis, Maria Blasco va esdevindre una peça clau. A Anglaterra, els periòdics es feren eco d’aquest premi, publicant notícies com: “Premi Nobel a la font de l’eterna joventut”.

Entrevista radiofònica

Article a El País

Entrevista a la televisió



Actualment, Maria Blasco és l’espanyola més important en aquestos estudis i el seu treball ha estat reconegut amb diversos premis, com:

Premi Fundación Lilly de Investigación Biomédica Preclínica – 2010

Premi Rei Jaume I a la Investigació Bàsica – 2007

Premi-Conferència "EMBO Lecture" en el meeting ELSO 2002, Niza, França.


(Elena Albeldo, Quique Mascarell, M. Carmen Escribà, Pepe Bosch i Eva Ortiz. 1r Batxillerat)

dissabte, 20 de novembre del 2010

Eudald Carbonell i Robert Sala. Encara no som humans.

Per als autors d’aquest assaig, els conceptes "hominització" i "humanització" no són sinònims. La humanització encara no s'ha aconseguit i només s’arribarà a ella amb un pensament social crític. És per això que cal avançar en la socialització del coneixement, aconseguir que els seus beneficis i els de la tècnica siguen patrimoni de tota la població.

Eudald Carbonell i Robert Sala exposen amb lucidesa que el moment històric que vivim torna a fer patent la inexistència d'una organització econòmica i social racionalitzada; el món està dominat, encara hui, per la misèria, per la venjança tribal o fratricida, per la manca de solidaritat entre comunitats o per les normes religioses: per tot allò que tenim de primats. Els autors de Planeta humà i Sapiens denuncien la falta de comunicació entre el món de la ciència i la societat, i defensen la socialització de la tècnica i del progrés científic com a única via de superació del trencacolls històric en què ens trobem. Encara no som humans és un combat apassionat a favor d'una racionalitat íntegra, alliberada dels interessos particulars i jeràrquics; l'única racionalitat que ens pot conduir a la plena humanització de la nostra espècie.

Per als autors, els conceptes "hominització" i "humanització" no són sinònims. La humanització encara no s'ha aconseguit i només s’arribarà a ella amb un pensament social crític. És per això que cal avançar en la socialització del coneixement, aconseguir que els seus beneficis i els de la tècnica siguen patrimoni de tota la població.

Eudald Carbonell i Robert Sala exposen amb lucidesa que el moment històric que vivim torna a fer patent la inexistència d'una organització econòmica i social racionalitzada; el món està dominat, encara hui, per la misèria, per la venjança tribal o fratricida, per la manca de solidaritat entre comunitats o per les normes religioses: per tot allò que tenim de primats. Els autors de Planeta humà i Sapiens denuncien la falta de comunicació entre el món de la ciència i la societat, i defensen la socialització de la tècnica i del progrés científic com a única via de superació del trencacolls històric en què ens trobem. Encara no som humans és un combat apassionat a favor d'una racionalitat íntegra, alliberada dels interessos particulars i jeràrquics; l'única racionalitat que ens pot conduir a la plena humanització de la nostra espècie.

Eudald Carbonell i Roura (Ribes de Freser, Girona, 1953) és arqueòleg i antropòleg. Cursa estudis superiors a Girona, Barcelona i París. És doctor en geologia del Quaternari per la Universitat Pierre et Marie Curie (1986) i en història per la Universitat de Barcelona 1988). Des de l’any 1999, ocupa la càtedra de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i actualment és Investigador principal del Grup de Autoecologia Humana del Quaternari d’aquesta universitat i director de l'Institut Català de Paleontologia humana i Evolució social (IPHES)

Robert Sala (Salt, 1963) és professor de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili i és membre de l'IPHES. Ha centrat la seua recerca en els primers estadis de l’ocupació humana a Europa.

Tots dos han dut a terme investigacions conjuntes des de l’any 1982, sobretot, al complex de jaciments d’Atapuerca, tasca que els va fer mereixedors del Premi Príncep d’Astúries d’investigació Científica i Tècnica l’any 1997.

Editorial: Empúries

I.S.B.N : 84-7596-874-0

Format: Rústica

Pàgines: 181

Publicació: 2002

“…Durant els anys seixanta la guerra freda va marcar la història de la humanitat a escala planetària. Després d’aquella Segona Guerra Mundial, que va afectar a tot el món i que va acabar amb l’hecatombe japonesa, les dues potències, la URSS i els EUA…

…Per primera vegada en la història, dues persones, prement un botó, podien acabar amb milions d’anys d’evolució biològica i cultural. En efecte, Khruixtxov, president del Soviet Suprem, i J.F. Kennedy, president dels Estats Units d’Amèrica, disposaven de capacitat operativa per llançar atacs devastadors en tots els continents; trilions de tones de força destructiva estaven preparades per ser utilitzades en qualsevol moment. La protecció dels territoris tal com la practiquen els primats estava preparada, i la resposta etològica d’aquest caire hauria pogut ser definitiva.

Finalment, tot i les tensions, no es va anar més enllà…

…Probablement, la decisió de l’any 1962 és la prova i el principi d’esperança que demostra que ens estem humanitzant, ja que si només fóssim animals primats per humanitzar, si estiguérem encara immersos en un procés primitiu d’adquisició de consciència, de ben segur que hauríem utilitzat tot el nostre potencial contra nosaltres mateixos.

(Nota: Aquests fragments estan extrets del primer capítol del llibre)

* En la imatge, Eudald Carbonell (director de les excavacions d'Atapuerca).

Doménec Marco

dimarts, 16 de novembre del 2010

La violència quotidiana

Una vegada més torna el 25 de novembre.
No és cap dia de festa, no és fa cap loteria extraordinària, no es canvia l'hora dels rellotges... res d'això.
S'acaba l'any i desgraciadament toca fer recompte. Recompte de les víctimes que dia a dia moren a mans de la seua parella. I enguany ja en portem 63.
Aquestes es poden comptar, però quantes víctimes hi ha en l'anonimat, que encara no tenen nom pot ser perquè encara estan en vida (i quina vida!).
I les altres víctimes? Els fills, principalment, i els familiars més o menys directes que viuen i veuen la tragèdia com un fet quotidià i que esperen la visita de la mort el dia més inesperat.



Un any més la realitat ens demostra que cal mantenir-nos sensibles a aquest drama.
Anuncis televisius, documentals, pel·lícules, telèfons d'ajuda a les víctimes i per denunciar el maltractament... Les activitats sobre el reconeixement i prevenció de la violència de gènere que des de fa quatre anys portem a endavant al nostre centre i a les nostres aules... no estan gens de sobra, no és una pèrdua de temps. Més bé al contrari.
Si volem viure en una societat en pau, recordem-ho: la pau comença a casa.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Científic del mes

Nom: Ignacio Cirac Sasturain

Naixement: 11 d’octubre de 1965, a Manresa, Barcelona.

Domicili actual: Alemanya

Ignacio Cirac, quan tenia trenta anys, se n’anà a Innsbruk (Àustria) amb la seua família, renunciant així a un treball que li agradava, un bon sou i una plaça de funcionari. Allà va explorar noves fronteres de la física amb l’equip de Peter Zoller, físic austríac.

Quinze anys després, enguany, Cirac ha sigut considerat un dels candidats al Nobel de Física pels seus treballs pioners en informació quàntica. Qui ha treballat amb ell destaca la seua creativitat, la capacitat de generar noves idees i de pensar coses que no se li han ocorregut abans a ningú.

Cirac, és com un Xavi Hernández de la física: el jugador de futbol que fa fàcil el difícil, i que reparteix el joc a la resta de l’equip, fent brillar tots els seus jugadors.

De totes les seues investigacions, la que més transcendència ha tingut és haver establert les bases per a la construcció d’ordinadors quàntics. Aquest projecte va ser una idea teòrica que Cirac i Zoller al 1994 demostraren que es podia dur a terme, donant així un nou camp d’investigació en el que hui dia treballen centenars de físics. Encara que amb aquest tipus d’ordinador no guanyarem velocitat per a processar informació, farem coses que no ens podem ni imaginar, de la mateixa forma que els nostres besavis no imaginaven les funcions que poden tenir els telèfons actuals. Aquests ordinadors ja han oferit a bancs i governs sistemes de transmissió de dades inalterables basats en partícules “entrellaçades” (unides però separades).

Com diu el mateix Cirac: “Fa un o dos segles hi havia pocs científics magistrals, ara en som molts i cadascú aporta el gra d’arena. El que nosaltres fem simplement és investigar en física quàntica, que es pot comparar en les lleis de l’electromagnetisme (que al principi també resultaven sorprenents) o inclús en descobrir un nou continent”.

Cirac, ha sigut galardonat amb el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació i, juntament amb Zoller amb el Premi Fundació BBVA Fronteres del coneixement, entre altres.

Entrem amb ell a un regne de meravelles on les partícules fins i tot poden estar a llocs distints al mateix temps.

Vídeo de RTVE on entrevisten a Cirac

(Treball realitzat per alumnes de 1r de BAT de Ciències per al Món Contemporani)