El
dimarts 9 de juny, dos grups de segon d'ESO de l'IES Almussafes,
acompanyats per les tutores Marisa Perona i Clara Rovira, i pels
professors Josep Martínez, Paco Reinés, Paco Blasco i Enric
Poblador, eixírem en autobís des de l'institut cap a Bunyol per fer la
ruta de l'aigua. Eixida que estava organitzada pel professor
d'Educació Física, Josep
Martínez.
En
arribar a Bunyol, baixàrem de l'autobús i formàrem rogle per
atendre les indicacions del professor Josep Martínez. Les indicacions eren més bé un recordatori, ja que el tema del senderisme
l'havien treballat en classe d'Educació Física. Els alumnes anaven
molt ben preparats, amb calçat esportiu, calcetins, gorra, la motxilla
amb botelles d'aigua i esmorzar... Es notava que estaven ben
alliçonats.
Començàrem
a caminar cap a dalt de la muntanya seguint les marques de la nostra
ruta que eren dos línies, una blanca i l'altra blava. Des del
mirador poguérem fer fotografies del casc urbà de Bunyol. Després continuàrem
caminant entre pins fins arribar al cim de la muntanya.
Josep ens guiava i obria el pas, mentre que tancant el grup anaven Marisa i
Clara. En tot moment camejàrem uns darrere dels altres, sense que es
produirà cap trencall en el grup. Tots anàvem a la marxeta, tan sols
parant-nos un moment per fer alguna fotografia o per veure aigua. Els
estudiants es portaren molt bé i s'ajudaven els uns als altres en les
rampes, tant a l'hora de pujar-les com a l'hora de baixar-les.
Pel
camí gaudírem d'unes vistes precioses i diverses que ens oferia
el paisatge. Això va fer que, entretinguts mirant cap ací i cap
allà, no es fera pesat el camí. També oloràrem els aromes
que desprenien les plantes quan les tocàvem. Josep ens convidà a prendre
una branqueta de romer i compartí amb nosaltres la frase que li deia son
pare: “El que va al monte i no coge romero, no tiene amor
verdadero”. Així que tots acabàrem agafant una branqueta... no fóra cas que la frase diguera cosa certa.
I, com no, també
gaudírem del silenci de la natura. Silenci que era trencat, quan passàvem junt a una zona
urbanitzada, pels
gossos que guardaven les cases. Però lluny de les cases, enmig del bosc, retrobàrem
a la tranquil·litat.
Arribàrem
a la Cova de les Colomes i a l'entrada ens esperaven dos cabres
salvatges. En veure'ns, es quedaren una estona
quietes fins que reaccionaren i s'amagaren. Dintre de la cova, la
temperatura era més agradable en comparació amb la calor que feia
fora. Allà esmorzàrem i agafàrem energies per a després
continuar el camí de la nostra ruta, la ruta de l'aigua.
A
partir d'ací seguírem una senda que anava al costat d'un rierol
d'aigua que aprofitàrem per refrescar-nos (...i refrescar els nostres
companys). Ens banyàrem les gorres, els cabells, la cara, els
braços... Una vegada arremullats, proseguírem la ruta fins
arribar al mirador de la Cova del Turche. Després baixàrem a
la Cova del Turche, on, com a premi a l'esforç, els més
atrevits es llançaren a l'aigua i poc a poc quasi tots hi acabàrem a dintre.
Descansàrem uns quinze minuts i reprenguérem el camí.
Passàrem i ens resfrescàrem de nou en la Font del Xiprer. I per últim
anàrem cap a Bunyol, on, abans d'agafar l'autobús i tornar cap a Almussafes,
ens férem un gelat.
El
senderisme ens oferí l'oportunitat de conviure, compartir i
conéixer-nos millor, de manera diferent a com estem acostumats a les
aules. I vam descobrir que si vols arribar lluny, la millor manera és amb companyia.
Enric Poblador
