Naixement: 1936, Madrid
Biòleg espanyol. Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica en 1984 per les seues investigacions sobre la funció dels gens en el desenvolupament dels organismes. El seu pare va ser l'arqueòleg i historiador Antonio García Bellido, mentre que la seua mare era professora de grec; a causa d'això va rebre des de molt prompte una àmplia educació cultural i s'interessà tant per les lletres com per les ciències. No obstant això, li va atreure especialment l'origen de la vida, per la qual cosa va estudiar Biologia a la Universitat Complutense. Ja des de 1958, quan va acabar la llicenciatura, va rebre una beca que li va permetre entrar en el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), i en 1962 es va doctorar amb premi extraordinari.
Continuà els seus estudis post-doctorals a la Universitat de Cambridge; en l'Institut Zoològic de Zuric; i entre 1967 i 1969, en l'Institut Tecnològic de Califòrnia, on va exercir, també, de professor visitant. Va investigar en l'Institut de Genètica de la Universitat de Copenhaguen, així com com a la Universitat de Chicago, a l'àrea de Biologia Cel·lular de la Universitat de Sydney, i en el Departament de Biologia Molecular de la Universitat de Berkeley, a Califòrnia; centres on també va exercir com a docent. Poc més tard va començar la seua labor docent en el CSIC, a càrrec de l'Institut de Genètica i del Centre de Biologia Molecular, fins a 1981. A partir de llavors, va ser director del laboratori de Genètica del Desenvolupament en la mateixa institució, i des de 1990 va formar part del Comité d'Avaluació del Programa Eureka.
Deixeble de Severo Ochoa, va centrar les seues investigacions en el camp de la genètica del desenvolupament. Conegut internacionalment, ha publicat els seus descobriments en diverses revistes i els ha donat a conéixer en nombroses conferències a diversos països europeus, així com a Estats Units, Canadà, Austràlia i Japó. La seua carrera professional li ha valgut un reconeixement mundial que es reflecteix en els nombrosos premis i títols que li han estat concedits al llarg de la seua vida.
És considerat el "Pare de l'escola espanyola de Biologia del Desenvolupament". El treball del Professor Antonio García-Bellido ha estat pioner i preeminent en l'exploració d'una noció "epigenètica" del Desenvolupament: el genoma, actiu en les cèl·lules individuals, determina un específic comportament cel·lular i aquest, al seu torn, l'organització d'aquestes cèl·lules en sistemes supracel·lulars, patrons, forma i grandària dels òrgans.
García Bellido és un dels científics espanyols més coneguts a l'estranger, i un dels deixebles predilectes de Severo Ochoa. És responsable de treballs d'una enorme importància en el camp de la genètica del desenvolupament i la diferenciació cel·lular, abordant el problema d'explicar la paradoxa que a partir d'una sola cèl·lula, l'ou o zigot, que conté tota la informació genètica per a les funcions de l'organisme adult, es formen altres cèl·lules en successives divisions que es van diferenciant en la seua configuració i en la seua funció. Aquestes cèl·lules s'agrupen posteriorment en estructures molt precises, donant lloc als diferents teixits i òrgans.
L'any 1973
Entrevista a Antonio García-Bellido en El País (10-09-2006).
(Elsa Alcarria, Raquel Lerma, Carles Choví, Àngel Barberà, Inés Segarra i Marc Iborra. 1r Batxillerat)
1 comentari:
He trobat informació sobre aquest científic a la página web d’El País.
En aquesta página hi ha penjada una entrevista molt interessant, en la qual el científic del mes, Antonio García Bellido, explica la importància de la seua tasca, és a dir, l’avanç que ha fet en el camp de la biologia del desenvolupament.
En ella explica que ha estat anys treballant amb la mosca del vinagre “Drosphila melanogaster”, animal per excel·lència de laboratori, amb el qual va fer en els anys setanta un descobriment vital per a la moderna biologia del desenvolupament: els organismes tenen una estrucura genètica modular.
Conta com en el seu laboratori van trobar gens que definien l’espai, que diferenciaven anterior de posterior, dorsal de ventral. És a dir, que l’espai està definit genèticament.
Diu, que gràcies a açò s’ha avançat moltíssim i que, a més de que ara les ciències están ja connectades (ens podem referir a la psicología en termes de com funcionen les neurones i com els gens s’expressen en elles i es codifiquen en distintes proteínes), es pot relacionar també amb l’evolució.
Un altre punt que parla el científic és el qüestionament de la teoría evolucionista de Darwin, ja que s’està construint una nova teoría de l’evolució recolçada per científics molt coneguts, entre ells, com no, l’entrevistat. Aquesta nova teoría postula que l’evolució no és fruit de xicotets i lents canvis dels animals adaptatius al medi, sino que es fa de forma més radical i mitjançant els mòduls genètics als que es refereix. Per tant, la idea fonamental de Darwin és vàlida, però no tant els mecanismes que utilitza; aquest canvi de mentalitat es déu als coneixements de genètica del desenvolupament, a com es fan els mecanismes de gens, que són els que evolucionen.
Ells están descobrint que, a diferencia del neodarwinisme, no són els gens, els mòduls dels gens, els que han canviat. Aquests estàn fets d’una part que codifica i una altra que regula.
La majoria de la evolució està basada en les zones reguladores pegades a l’ADN, mòduls que están fets per a veure quan el gen s’expressa i quan no. El canvi major de l’evolució és ens quins organismes s’expressen i quan. Ahí és on l’evolució ha operat, el que ha donat a la diversitat en els organismes. Darwin no podía preveure-ho.
Aquesta és la página web: http://www.elpais.com/articulo/portada/cientifico/iconoclasta/elpepusoceps/20060910elpepspor_1/Tes
Publica un comentari a l'entrada