Sentències i reflexions (II)

NO HI HA BARRERA, PANY, NI FORRELLAT QUE PUGUES IMPOSAR

A LA LLIBERTAT DE LA MEUA MENT.
(Virgínia Woolf)

Des de l’insecte més menut i insignificant fins al més ferotge i grandiós dels mamífers, tots els animals gaudeixen d’una llibertat innegable. La llibertat que els proporcionen els sentits i l’instint que regeix les seues vides és una llibertat que tan sols es veu eclipsada quan l’acció de l’home es creua amb el seu camí.

Els humans ens considerem afortunats per la nostra capacitat racional, la mateixa que ens permet diferenciar entre el que és ètic i allò que no ho és. El que no reconeguem moltes vegades és que precisament aquesta capacitat racional és la que ens empresona. La llibertat o la repressió no són res més que constructes de la nostra pròpia ment, ja que tots ens sentim perfectament lliures quan nasquem, fins que “els majors, que saben més de tot”, ens imposen els seus costums, les seues lleis... en definitiva, les seues normes. És aleshores quan comencem a plantejar-nos què és la llibertat, i si nosaltres podem gaudir-la. Eixe és el moment exacte de la seua fi.

Moltes vegades, l’ésser humà es veu lligat als seus errors i es troba privat de la seua llibertat per haver violat les normes imposades per al correcte funcionament d’aquesta societat. Altres vegades, és el nostre propi cos el que realitza aquesta feina tancant-nos darrere d’alguna malaltia.

Virgínia Woolf va estar presa al seu cos. El seu trastorn bipolar la mantenia lluny de la ciutat que estimava, però això no va impedir que portara endavant fer allò que més li agradava: escriure. A causa de la malaltia, Woolf ens conta que sofria una sèrie d’atacs i que, després d’aquests, experimentava una sensació tan forta que inspirà les millors obres escrites per l’autora.
Amb aquestes paraules, Virgínia Woolf ens deixa palès que la nostra ment és quelcom intangible, ple de secrets per descobrir i que mai, ningú, podrà posar-li barreres.

Si així ho desitges, la teua ment viatjarà allà on el teu cos no pot accedir, et podrà alliberar de la més cruel de les presons i et portarà al paradís. Per a poder aconseguir-ho, però, has d’estar entrenat. Igual que no pots fer una marató sense abans haver-te preparat físicament i psicològicament, la teua ment no pot fer miracles i, si no la utilitzes cada dia, mai es farà suficientment forta com per a amagar-te de la realitat.

Hem sigut, som i serem esclaus de la realitat que ens envolta, però de vegades la pots endolcir amb la més fantàstica de les medicines: la literatura escrita amb el cor.

Lídia Vila Asensi
(2n BAT)